Quina és la cuina espanyola?[modifica]
A països de fora d'Espanya la noció de cuina espanyola resulta de vegades confosa. Per exemple, a França, és freqüent la creença que aquesta és picant, i a força països s'identifica erròniament espanyola amb alguna cosa semblant a d'un lloc on es parla espanyol (castellà) i que sol ser en realitat, almenys en part, cuina mexicana o, més freqüentment encara, texana (tex-mex), d'on ve possiblement la idea que és picant. Alhora és freqüent relacionar-la amb el tròpic o el Carib, amb fruites tropicals i begudes com per exemple el mojito, cosa que és falsa. El producte més conegut arreu és sovint el xoriço, cosa que fa anomenar espanyol o a l'espanyola qualsevol preparació que contingui aquest ingredient, encara que aquesta no es faci a cap lloc d'Espanya i fins i tot impliqui combinacions que poden resultar sorprenents als espanyols, com xoriço amb musclos o amb rap. Dins d'aquesta lògica, a l'imaginari de moltes persones és un ingredient indispensable al plat "espanyol" més conegut: la paella. A la majoria de països existeix la falsa creença que és un plat tradicional de tota Espanya des de fa segles i sovint que cada Comunitat Autònoma té una paella diferent i que és el seu plat regional de referència.
Per a algunes entitats, la cuina espanyola és la juxtaposició de cada una de les diferents cuines que existeixen a l'Estat. Altres consideren que són els plats, begudes, costums i tradicions comuns a tot el territori. Malgrat les seves diferències, les cuines de les diferents zones tenen una base força comú, d'ingredients i de combinació, sovint també comuna amb altres cuines de la mediterrània o a Europa. Preparacions molt esteses són per exemple les panades, el peix fregit, el sofregit o l'arròs amb llet. Una base cultural no molt diferent fa que preparacions molt senzilles puguin ser comunes a molts llocs, com ocorre per exemple amb la truita d'ou, les patates fregides, el pa amb oli o la macedònia de fruita. També hi ha plats i postres inicialment locals, com la paella, el gaspatxo, la crema catalana o el pastís de Santiago, que s'han fet coneguts arreu de l'Estat.
Però la història comuna, especialment al segle xx, ha fet que alguns plats siguin genuïnament fets o almenys coneguts arreu d'Espanya, sobretot a partir de l'aparició de la televisió i de figures com Karlos Arguiñano, en són exemples l'arròs a la cubana, la truita de patates (també present a Occitània i Portugal), els pintxitos morunos o l'amanida russa. Al segle xxi, els blocs i fòrums d'internet permeten donar a conèixer als altres algunes preparacions casolanes molt locals i donar-les a conèixer als altres, a més d'idear amb la col·laboració de persones d'altres indrets variacions de plats coneguts. Malgrat l'ús de la mateixa llengua, els espanyols no solen compartir ni barrejar la seva manera de cuinar amb la d'altres hispanoparlants americans o no europeus. Un altre element homogenitzador als segles XX i XXI és la indústria i els grans centres comercials, que per mitjà de la publicitat dóna a conèixer alguns productes locals, però no tots, a la resta de l'Estat per a augmentar les seves vendes, mentre que en deixa de produir altres, a tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada